A Crush, la pasta te aplasta - Jeremy Irons: “M’agradaria interpretar Goya”,. / PUERTA CON PUERTA CANAL EXTREMADURA - El Club Senior debate sobre las dificultades de los jóvenes para trabajar en la región,. / Trastos y tesoros - CANAL EXTREMADURA - Un dialecto sin fecha de caducidad,.

TITULO: A Crush, la pasta te aplasta -Jeremy Irons: “M’agradaria interpretar Goya”,.

  El viernes -3- Mayo a las 22:00 por La 1, foto.

Jeremy Irons: “M’agradaria interpretar Goya”

L’actor britànic presenta al BCN Film Fest ‘Pintores y reyes del Prado’, un passeig per la pinacoteca madrilenya

L'actor Jeremy Irons a Barcelona. 

Potser des del seu personatge interposat de Charles Ryder de la inoblidable adaptació televisiva de Retorn a Brideshead (1981), quan contemplava extasiat les belleses de la mansió familiar del seu amic Sebastian Flyte, que Jeremy Irons no havia contemplat tanta bellesa artística alhora, fregant la síndrome de Stendhal, com la que li ha proporcionat ser la veu i el privilegiat guia de Pintores y reyes del Prado, un documental cinematogràfic de la italiana Valeria Parisi que l’actor anglès ha presentat a la capital catalana en el marc de la tercera edició del Barcelona Film Festival.

Va acceptar l’encàrrec, amb certa displicència inicial, el protagonista d’El misteri von Bülow. “M’agrada Espanya, tenies tres dies lliures i sonava bé això d’anar pel Prado, però després va ser molt més interessant del que m’havia imaginat: hi havia moltes i molt bones idees d’il·luminació, tot està molt ben trenat, se salta en desordre però amb molta energia d’una sala a l’altra… De fet, va ser vigoritzant”. Amb una americana fosca i un mocador al coll, Irons passeja el seu posat de gentleman privilegiadament per les sales d'un Prado buit que omple amb una veu tan vigorosa com suggeridora, plena de timbres. Hi havia estat, admet, “dues vegades abans” a la pinacoteca que compleix el seu bicentenari, però ha estat ara quan ha captat la seva essència. “Hi ha molts llenços, i no tots són igual d’interessants, però els viatges dels reis espanyols a Itàlia, llavors part de l’imperi, és una combinació fantàstica. És com l’Hermitage rus de Caterina la Gran… Reflecteix el gust dels rics; en aquest sentit, és un museu grandiosament eclèctic”.
En un esforç meritori que redueix just a la meitat el temps ja suïcida que va proposar Eugeni d’Ors en el seu brillant Tres hores al Museu del Prado, desfilen pel documental mig equip directiu del centre i les seves millors peces, intercalats amb sentits testimonis, com el de Marina Saura, filla del pintor, que la portava cada diumenge al centre amb les seves germanes. Irons, es nota, s’hi troba com peix a l’aigua, tocat per l’encanteri de l’art des de ben petit: “A l’internat ens projectaven una vintena de reproduccions de grans mestres de la pintura tipus Manet, Goya, i els dissabtes, pel·lícules clàssiques de tots els temps, de Buster Keaton…”. D’aquí li ve una professió, però també una afició que fa, confessa, que de vegades trobi quadres “dels quals no pot prescindir” i així ha anat conformant una petita col·lecció de llenços que “tendeixen a ser d’entre 1880 i 1930, força romàntics”. Un marxant li va dir una vegada que era “un col·leccionista insòlit: la majoria saben qui va pintar el quadre, però res sobre el llenç ni per què els agrada; a mi em passa sempre a l’inrevés: m’oblido dels noms, però puc dir de cadascun on i per què el vaig comprar. De vegades veig un quadre, el deixo i me’n vaig; després torno al cap d’una setmana, torno a mirar-me’l, penso que és massa car i me’n torno a anar… I al cap de cinc visites és meu, m’he fet amic del quadre”.

VALERIA PARISI I LA LLUITA CONTRA L’AVORRIMENT

SARA VEGA

8.000 obres d'art i 200 anys d'història en menys de 90 minuts. Aquest era el gran repte al que s'enfrontava la directora Valeria Parisi quan es va posar al capdavant de Pintores y Reyes del Prado, el documental que recorre les obres i autors més il·lustres de l'històric museu, i que es va presentar dissabte passat com a part de la programació del Barcelona Film Fest. “Quan vaig començar a estudiar el projecte amb la guionista, Sabrina Fedelli, al principi ens sentim superades per la xifra d'obres d'art −1.700 peces exposades i 7.000 més arxivades − que havien de cabre en una hora i mitja de metratge” admet Parisi.
No obstant això, la directora considera que aquest no va ser el més gran dels reptes. “El perill més gran que corríem era ser avorrits, i això podia arribar a ser-ho. No es tractava de narrar la vida d'un artista com Van Gogh o Gauguin, sinó que calia explicar la grandesa d'una institució com el Prado, que és una mica més cansat. De fet, quan porto els meus fills a un museu, al cap d'una estona ja es queixen que tenen dolor d'esquena de museu” comenta la directora. “Volíem demostrar que el museu és una cosa viva, i per això vaig voler barrejar les escenes del museu amb imatges de ball o de Venècia, Nàpols i Extremadura”.
El documental, una coproducció de Dirigido de 3D y Nexo Digital creat per Didi Gnocchi, aprofita el bicentenari del museu del Prado, fundat al novembre de 1819, per viatjar en el temps al llarg de la història de la institució madrilenya, combinant-ho amb la de la seva col·lecció i els seus personatges, i tot això, guiat per la veu de l'actor Jeremy Irons. “En una època de glòria per al gènere del documental, podíem plantejar-nos tenir una figura de narrador que ens guiés per la trama. I Jeremy Irons, per la seva credibilitat, la seva cultura i la seva passió, era l'elecció perfecta. A més, és un actor humil, que li ha posat molt interès i que es nota que m'agrada” assegura Parisi. “Nosaltres no volíem que el nostre narrador fos un personatge, volíem que l'actor s'interpretés a si mateix, que fos algú que sabés explicar-ho i documentar-ho al seu públic amb la seva empatia i la seva capacitat de comunicació… Així que hem tingut molta sort amb ell”.
El documental s'estrenarà en cinemes espanyols a la tardor del 2019, però el certamen barceloní ha ofert aquest cap de setmana l'oportunitat exclusiva de veure’l als cinemes Verdi. Segons Valeria Parisi, produir documentals per al cinema “implica un pressupost diferent, i treballar per a un públic diferent”, però és una proposta que, a dia d'avui, té un mercat important. “Pot ser que el món de la cultura sigui més difícil, però nosaltres fa temps que ens dediquem a això i funciona, així que ha d'haver-hi un mercat, una audiència assedegada de cultura, i encara que aquest sector no et faci tan ric com les produccions comercials, a mi em dona molt més”.

La connexió és tal que fins i tot les pintures, diu, li parlen. Va passar no fa gaire, a París, quan va trobar en un mercat un quadre antic d’una dona asseguda, una criada. “Estava cosint; el cap era un treball extraordinari, el cos, no tant; vaig veure de seguida on el penjaria al meu dormitori, pels colors i la llum, i així ho vaig fer; tot perfecte, i de cop, el quadre es va posar a cridar: ‘Treu-me de l’habitació’; el vaig deixar a la mateixa paret de baix, de la sala d’estar… I és on s’ha quedat. La miro i està contenta. És una relació molt personal: era una noia massa modesta per ser a l’habitació”.
Diu l’actor, col·leccionista també de premis (té un Oscar, un Tony i un Emmy), que el quadre que escolliria del Prado seria, “perquè no recordo altres pintors”, Les Menines de Velázquez. “És l’únic quadre en el qual tenim la visió de qui està sent pintat, les dues persones que són al mirall: el que estem veient és el que ells veuen”. I si hagués d’encarnar en la pantalla un pintor, sens dubte, Goya. “M'agradaria interpretar-lo, em fascina; alguna cosa li va passar en els últims anys de la seva vida. Hi ha el nexe amb els amics de l'escola, les seves relacions homosexuals, l'abandonament de la seva família, el satanisme i altres coses extraordinàries que expliquen els seus quadres foscos… M’interessa veure com un home al final de la seva vida pot ser capaç de canviar completament en relació a ell mateix i al seu treball”.
No està d’acord l’actor anglès (Cowes, illa de Wight, 1948) que aquest tipus de documentals estiguin destinats a un públic reduït, uns happy few en un context de menyspreu general per la cultura. “La gent necessita mirar enrere per entendre el món d'avui i la prova és l'èxit de documentals de canals com Discovery Channel, National Geographic…”. Menys l’inquieta encara que sigui pensat per al cinema, on s'estrenarà a Espanya a l'octubre. En aquesta línia, eclèctic, potser perquè ha participat en gairebé una vintena de projectes televisius, no està gaire d'acord amb Steven Spielberg en la seva batalla perquè l’Acadèmia de Hollywood no deixi participar als Oscar pel·lícules i sèries principalment distribuïdes per plataformes de streaming. “Solia pensar que no volia treballar a la televisió perquè un treballa tant per una pel·lícula de tele com per un llargmetratge i després la gent no li dona importància i canvia de canal o salta al futbol mentre passen la pel·li… Però tot això ha canviat amb l’streaming i el vídeo sota demanda, on decideixes què, quan i on veus el film. Spielberg s’equivoca. Un bon treball és un bon treball, es vegi on es vegi”. Però sempre hi haurà cinemes? “Sempre: el cinema comporta veure’l amb altres persones, implica un fet social diferent; crec que és millor, personalment, però jo mateix veig bona part de treballs de cinema a la televisió; vaig al cinema una vegada cada dues setmanes i, en canvi, miro dues altres coses de cinema per televisió a la setmana. Està en mans dels distribuïdors trobar una manera d'omplir els cinemes. Com? Fent que anar-hi sigui una experiència agradable”.
Irons ha acabat la seva participació a Watchmen, que completarà una filmografia de més de mig centenar de títols on hi ha tantes cabanyes (La pantera rosa 2, Assassin’s Creed, La Liga de la Justicia…) com palaus (M. Butterfly, Inseparables…). “Intento combinar aquests projectes a consciència: aquelles pel·lícules et presenten a grans públics que després intentes atreure parcialment a pel·lícules més petites; la meva motivació és sempre un paper interessant, una cosa que m'ompli; prefereixo les petites, esclar: no em donen tants diners, però bé, un també es fa gran i intenta treballar menys, per poder fer altres coses, com anar a museus i comprar art”.

  TITULO:  PUERTA CON PUERTA CANAL EXTREMADURA -El Club Senior debate sobre las dificultades de los jóvenes para trabajar en la región,.

El Club Senior debate sobre las dificultades de los jóvenes para trabajar en la región,.

foto - Los participantes en el encuentro que ayer se celebró en Olivenza.

El VI Foro Olivenza pide contrapartidas extraordinarias que permitan atenuar el desmantelamiento de la central nuclear,.

La juventud extremeña, la situación actual en que se desenvuelve su vida y el futuro que les aguarda, ha sido objeto de reflexión y debate en el VI Foro Olivenza que el Club Senior de Extremadura celebró ayer en esta villa, en el transcurso del cual se presentó un documentado informe elaborado por Alessandro Gentile, profesor de Sociología de la Universidad de Zaragoza.
El presidente de la Junta de Extremadura, Guilllermo Fernández Vara, siguió atentamente la exposición, cargada de datos que reflejan la difícil situación de los extremeños en los tramos de edad juvenil y específicamente de los llamados 'ninis', aquellos que ni estudian ni trabajan.
Como se resalta en el manifiesto, «pocos sectores sociales como los seniors pueden ser conscientes de la importancia de los jóvenes, abocados a una emigración forzosa y probablemente irrecuperable». De no producirse un cambio radical del rumbo, Extremadura se verá ante un dilema de casi imposible resolución, frente a un futuro sin jóvenes o a jóvenes sin futuro.
En la jornada se expuso que la sociedad extremeña, tanto la institucional como la civil, no parecen haber tomado conciencia de la gravedad de la coyuntura en que se ven atrapados los jóvenes extremeños. Resulta llamativa la sorprendente indiferencia social y política ante el elevado nivel de desempleo y las altas cifras de abandono de estudios. Ello, a pesar de la inversión en educación, proporcionalmente superior a la media española. Que en pleno siglo XXI y en una región europea entre el 45% y el 50% de los jóvenes se encuentren en riesgo de pobreza debería hacer reflexionar sobre qué no se está haciendo o qué se está haciendo mal.
El Club Senior de Extremadura, está formado por 227 hombres y mujeres ya retirados de la actividad, en muchos casos con alta cualificación académica y profesional.
En su encuentro de ayer, analizaron diferentes facetas de la realidad de Extremadura en una serie de estudios elaborados por equipos especializados en cada una de las áreas. Un año más, en el informe general de situación se vuelven a poner de manifiesto las carencias de los diferentes sectores productivos de la región, pese a los limitados avances que se han detectado en algunos de ellos, como el turismo y las exportaciones.
Las ponencias relativas al sector energético reflejaron la preocupación ante el futuro energético, lo que exige implementar políticas de desarrollo que compensen o atenúen los efectos del desmantelamiento de la central nuclear de Almaraz. En ese sentido se reclamaron contrapartidas potentes y extraordinarias para parques de energía renovable directamente relacionadas con el desarrollo de la región.
En la ponencia se indicaba que Extremadura es en la actualidad casi autosuficiente con los aportes de energía de origen no nuclear, ya que la producción cubre prácticamente la demanda.
En la actualidad se produce cuatro veces más energía eléctrica que la que se precisa, transfiriéndose los excedentes a otras comunidades. «Las centrales renovables podrían asegurar el abastecimiento de la región, lo que permitiría abaratar la factura energética entre un 25% y un 30%».

TITULO:  Trastos y tesoros - CANAL EXTREMADURA -Un dialecto sin fecha de caducidad,.

Un dialecto sin fecha de caducidad,.

La asociación Raíces de Peraleda ha recuperado más de 2.000 palabras y expresiones usadas desde tiempo inmemorial en Peraleda de la Mata y la comarca, fotos,.

Las inquietudes etnológicas del filólogo peraleo Ángel Castaño fue el germen del que hoy, cuatro meses después, se ha convertido en un exhaustivo trabajo de investigación en el que ha acabado embarcándose la práctica totalidad de la población de Peraleda de la Mata. El fruto de esa semilla inicial (recopilación de más de 2.000 palabras y frases autóctonas que en un futuro vendrán a conformar un diccionario dialectal, así como vídeos, reportajes, etcétera).
Y decimos la totalidad de la población, literalmente. Unos, alrededor de 25, muy directamente a través de la asociación Raíces de Peraleda, de la que son socios. Otros tantos como directos colaboradores de la misma, aportando de igual forma su tiempo y esfuerzo de forma altruista. Y por último el resto de la población, con testimonios y documentación de lo más diversa. «Digamos que todos los que estamos colaborando formamos como tres anillos, el primero los más involucrados, luego colaboradores, que también están aportando mucho, y finalmente el resto de la población», explica Castaño, quién actualmente es profesor en la Escuela Oficial de Idiomas de Zamora.

El alcalde comprando camisetas conmemorativas para recaudar fondos.

No obstante, Castaño huye del protagonismo, incidiendo en el trabajo que se está llevando a cabo por los citados anillos, con numerosas horas que cada uno de sus componentes restan a su tiempo libre en pro de esta auténtica labor investigadora, así como con la ayuda del Ayuntamiento, que también colabora económicamente.

A través de una página web cualquier vecino puede buscar el significado de palabras y expresiones

Desde el colectivo recuerdan que «Raíces de Peraleda nace como un proyecto de etnografía digital que tiene como principal tarea el estudio de la lengua y el modo de vida que existía en la localidad antes de los años 50, que es cuando la modernidad y la tecnología entraron en el pueblo cambiando modos y formas ancestrales».

Pilares de actuación

Para llevar a cabo el proyecto subrayan que se basan en dos pilares de actuación. Por una parte una amplia recopilación de experiencias. «Mediante entrevistas a los mayores intentamos reflejar cómo era la vida pre-tecnológica en nuestro pueblo, que tan poco había cambiado durante siglos. Con las entrevistas elaboramos vídeos que vamos publicando en Internet. Pronto abriremos otros canales de vídeo como tutoriales, recetas, canciones, juegos, oficios, etcétera, y un canal de fotografías antiguas».

Socio entrevistando a uno de los mayores participantes en el proyecto.

Por otra parte, están llevando a cabo un estudio del dialecto «tal y como era antes de que la radio comenzara la imparable introducción del estándar», transcribiendo los vídeos para posteriormente ser estudiados con medios tecnológicos para extraer la gramática propia. «Mediante entrevistas y cuestionarios específicos, con las aportaciones de todo el pueblo, estamos recopilando el vocabulario antiguo que está siendo publicado en el diccionario online de peraleo y que cuenta ya con unas 2.000 palabras y expresiones que, cuando esté terminado, será probablemente el diccionario tecnológicamente más avanzado e interactivo de Internet». Aquí aclaran que «no pretendemos resucitar el dialecto, sino estudiarlo y conservarlo, comparándolo con las poblaciones de la zona y el habla de las provincias limítrofes para averiguar de dónde vino nuestra población y qué influencias tuvo de su entorno». De igual forma, trabajan la vertiente pedagógica «para convencer a la gente mayor de que el dialecto de aquí no es un español deformado y estropeado, sino un dialecto del castellano medieval con rasgos propios, y por tanto no se trata de que hablan un mal castellano, sino un buen peraleo. De este modo pretendemos también combatir el complejo de 'hablar mal' sustituyéndolo por el orgullo de 'hablar diferente'. Este objetivo es muy importante, pues está empezando a hacer que algunos mayores dejen de avergonzarse por su forma de hablar y comiencen a sentirse orgullosos de conservar un tesoro que hasta ahora nadie daba ningún valor», concluyen.

Una de las numerosas fotografías de la época recopiladas por la asociación.

Entre estos vocablos y expresiones tenemos 'A ca triquitroque' (frecuentemente, repetidamente), 'atascarse las garabanetas' (discutir, regañar, insultarse), 'estar en clo' (estar acostado), 'andar regüeltas las almólferas' (amenazar lluvia, estar el tiempo revuelto), 'andacapadres' (trastos, objetos inútiles y sin valor), 'apegostronarse' (aglomerarse, apegar), 'calambuco' (recipiente), 'encalaminar' (preocupar), 'cavuchear' (cavar), 'enderantes' (antes), 'no es cebá que se escabece' (expresión que significa que lo que se está haciendo no corre prisa),... y así hasta más de 2.000 vocablos y acepciones, que siguen creciendo día a día.
No obstante, la gran cantidad de información que está siendo recopilada (prosiguen las entrevistas y documentaciones, ampliándose el volumen de material día a día) está propiciando que el proyecto vaya más allá, estudiando no solo el dialecto, sino la forma la historia y la forma de vida peralea, en todo caso fácilmente extrapolable al resto de las poblaciones de la comarca de Campo Arañuelo por su cercanía. «Evidentemente no se circunscribe a Peraleda, pues no es una población que viva aislada del resto. Muchos de los vocablos, así como de nuestras costumbres, han sido y son compartidas por poblaciones vecinas, aunque algunas se hayan ido perdiendo con el paso de los años y la globalización a la que tiende la sociedad», subrayan.

Objetivo primordial

De hecho, este es el objetivo primordial, que esas costumbres, vocablos y usos ancestrales, en algunos casos estudiados desde las universidades, no acaben perdiéndose en el tiempo, máxime cuando muchos de ellos aun perviven, y muy vivos, en Peraleda de la Mata.

Homenaje a los mayores y proyección de los vídeos organizado por Raíces de Peraleda.

Por otro lado, desde Raíces de Peraleda insisten en la necesidad de que las administraciones se involucren en la iniciativa, toda vez que es mucho el trabajo que se está llevando a cabo y que, junto a la futura edición del diccionario, precisa de ayudas económicas. No obstante, a través de la venta de camisetas, patrocinadores y aportaciones particulares ya han conseguido recaudar cerca de 5.000 euros. Para concluir, hacen un llamamiento a la Universidad de Extremadura para que colabore, con apoyo a la hora de llevar a cabo los diversos estudios que conlleva el desarrollo del proyecto.